Nou?

Un nou llibre, capità?
No ho sé Zentiram...molta feina, disciplina i fe. Per no res, com els altres. Tot per una cançó. chevaliers du sangreal. La música, sempre la música. Vinga, res no té sentit, per tant, ho puc fer. 1 any

pena

Dia penòs. El fort guanya, el feble embogeix i la xurma se'n riu (risses diuen), de l'orat. Pena, putrefacció, enfonsament, fàstic.
I l'altre des de la seva superioritat basada en la repetició erma, volent debat.
fote't al cul el debat!
Capità, de debò és possible la victòria? O millor dit. De debò és impossible la victòria?
Fracassats

Mort en vida

-Capità, capità! M'he rendit. He abaixat els braços. He deixat de remar i no en tinc cap ganes d'esforçar-me de bell nou.

-I què vols de mi? Per què m'ho expliques?

- Necessito expressar la meva derrota. Abans ho feia per donar-me ànims. Només des del pou he estat capaç de construir alguna cosa..........Ara, estic cansat. He arribat als 40, ho he fet tot, he passat la crisi de l'estafa i veig ja el final. He entès la pel·lícula. No odio a ningú, no els jutjo. No m'odio a mi tampoc, no estic deprimit. Simplement he abaixat els braços. Simplement espero que alguna cosa em somogui, però s'ha acabat anar-la a cercar. Adéu il·lusions!

- Hahahahahahaah

La mort

Rendició
L'almirall camina a grans passes cap a la platja. En Zentiram li va al darrera.
Zentiram: On vas?
Almirall: Me'n torno al mar!
Z: Però si ja no tens vaixell. I els teus objectius, aquí a terra?
A: Tothom ja ha fet de tot. No hi ha res de nou per explorar, res de nou per descobrir, res de nou per fer, res de nou per dir. Vull tornar a la mar.
Z: Així doncs, abandones?
A:...Així doncs, aprenc.
En Zentiram es queda silenciós mentre observa com l'almirall comença a construir-se un rai. Potser serà l'últim cop que el vegi.
El món s'acaba...El món s'acaba...En zentiram troba el cavaller repetint aquelles paraules. A les mans, un poema rebregat.
Zentiram: Ho creus de debò que s'acaba?
Cavaller: No, però davant d'algunes situacions és l'unic que goso dir.
Z: Té a veure amb el que llegeixes?
C: No! És un poema d'un familiar avantpassat meu. M'ha arribat i m'ha fet gràcia. Crec que s'ha de recordar els que ja no hi són, i especialment els de la teva nissaga.

Canto a mi pueblo (poema)

I
Villarrín, suelo de pan,
de aridez y de mesura,
de vastísima llanura,
cultivada con afán.
Los mozos huyen, se van,
porque dicen que eres pobre;
acaso nada te sobre,
en riquezas materiales,
si la razón de tus males,
la tiene el agua salobre.

II
Villarrín, tierra de sol,
de cielos y campo abierto;
donde el orgullo es acierto
de haber nacido español.
En tu fuego, de crisol,
el espíritu fundiera;
en tu regazo creciera,
hacia la patria querida,
la pasión más encendida,
que de tu entraña naciera.

III
Villarrín, sobrio y austero,
de CAMPOS, hidalga villa;
resonancias de Castilla
con aires de romancero.
Es tanto lo que te quiero,
y mi ilusión tan notoria,
que la más remota historia
de los años infantiles,
plena de recuerdos miles,
asaltará mi memoria.

IV
Villarrín, mi dulce sede,
de cariño y amistad;
símbolo de lealtad,
que por el bien intercede.
La seriedad, no concede,
créditos al sortilegio;
en aulas de tu Colegio,
aprendimos en la infancia,
a velar por la importancia
del honor, (el privilegio).

V
Villarrín de la merced,
radiante luz de mi aurora;
con el agua redentora,
podrás apagar tu sed.
Soñando con una red,
de canales a despecho,
pienso regar el barbecho,
y tus resecos sembrados;
podrán beber tus ganados,
y la perdiz del repecho.

VI
Villarrín, meta y afán,
esperanza de mi mundo;
que del arcano profundo
aguas dulces brotarán.
Y tus manos cambiarán,
los páramos desolados,
en tupidos arbolados,
y primorosos vergeles;
inmenso mar de laureles,
serán tus campos regados.

VII
Villarrín, antorcha y luz,
norte de mi pensamiento;
nunca olvidaré un momento,
lo que representas tú.
Como teñida de azul,
la majestad de la torre,
sumida en cielos recorre
caminos de mi pasión;
son velos de una ilusión,
que mi corazón, descorre.

VIII
Villarrín, por tus caminos,
ondulantes como mares,
añoro tus bacilares,
la vieja flor de tus vinos.
Pero al mudar de los sinos,
apenas quedan zagales;
se acaban los mayorales
y trepidantes tractores,
renovarán tus labores,
en barbechos y trigales.

IX
Villarrín, si duro ceño,
canta y ríe cuando ara;
visiones de gran senara,
todo me parece un sueño...
Vuelve a tu gesto risueño;
que el trajín de sementera,
con lluvias, de primavera,
alegrarán el verano...,
si la abundancia de grano,
llena y colma tu panera.

X
Villarrín, solar y cuna;
sobre bálago en tus eras,
pasaba noches enteras,
y contemplaba la luna.
! Si por la diosa Fortuna!,
y "comento" de pastores,
el run-run de los motores,
calla el tintín de la esquila,
mi pensamiento vacila...
¿ son estos tiempos mejores?

XI
Villarrín, ensueño mío;
felices tiempos aquéllos,
tan románticos y bellos,
que ganaban mi albedrío.
Con el frescor del rocío,
se entonaba la mañana;
cantaba "la mí galana",
bucólicas pastoriles,
redobles de tamboriles
y tañeres de campana.

XII
Villarrín, si ya no están,
las muchachas que rondaba,
las mozas que cortejaba,
¿ sabes tú, si volverán?
Nuestras almas crearán,
imágenes, ilusiones;
unísonos corazones,
latirán por el Destino;
¡por todo buen villarrino!
¡por las Supremas razones!

XIII
Villarrín, oro que brilla,
en mi propio firmamento;
¡Cómo en el alma te siento,
por que eres luz, sin mancilla!
Ante el cristo mi rodilla,
se dobla con emoción;
Y musita una oración,
una prez, una plegaria,
que Tu gente, solidaria,
te lleva en el corazón.

XIV
Villarrín, bajo tu cielo,
en aras de mejor vida,
de pena el alma transida,
abandonará tu suelo...,
Siempre será mi consuelo,
la imagen tuya viviente;
grabado llevo en la mente
el árbol de la ascendencia,
y encargo a mi descendencia,
un recuerdo permanente.

XV
Y concluyo Villarrín,
de lus fundos castellanos;
la inmensidad de tus llanos,
no han conocido a Caín.
Dios y patria nuestro fin,
por la grandeza que entraña
¡y la Fé que me acompaña!
con el barro de tu arcilla,
fecundaste la semilla,
del rico aroma de España.

Agustín Flórez Carnero
Para Alfredo y Paquita

En tí, dejé

Soneto a Villarrín de Campos (mi pueblo)

Puerta y balcón, ventana de mi vida,
mirador de recuerdos enlazados;
en tí dejé, los sueños más dorados,
cargados de nostalgia incontenida.

En tí dejé, mi suerte decidida,
bajo cielos abiertos, azulados;
bucólicos sentires oreados,
al viento fresco de la amanecida.

En tí dejé, la llama permanente,
que ilumina y orienta mi sendero;
mi rodar por el mundo peregrino.

Más al cabo, sumido en tu corriente,
al molino se vuelve el molinero,
con el polvo y sudores del camino.

Agustín Flórez Carnero.
Navidades 1969
L'almirall camina tot sol. Per 1 dia creu que pot assolir els seus somnis. Però s'obliga a tocar de peus a terra. En Zentiram se li acosta i veu aquella cara de satisfacció i esperança. Una visió nova en aquell món.
Zentiram: No et precipites, en la teva felicitat?
Almirall: Sé quin és el risc de somiar, però vull gaudir d'aquest dia. Més foscos en vindran i potser el record del que una vegada fou, m'ajudarà.
Z: Doncs si és així, cantem i ballem mentre duri!
A: Visquin els somnis!
Mentre caminen pel bosc, l'Almirall i en Zentiram passen entre un grup de gent que riuen.
Almirall: Estic confús!
Zentiram: Potser pel canvi de la mar a la terra?
A: No. Ells sembla que s'ho estant passant molt bé i jo sé que el seu no és el meu camí. O sí?
Z: Pots canviar si vols... Per ser com ells només has de fer el que no t'agrada fer.
A: Només hi ha una vida i de vegades penso en tot allò que em perdo. Però he decidit viure-la a la meva manera i aquesta decisió és potser el més gran sacrifici.
Z: En el sacrifici i el compromís hi ha la llibertat més dura.
A: En el dubte hi ha l'angoixa eterna...i la meva aventura!
El cavaller dóna cops amb l'espasa a terra. El moviment és repetitiu, irracional.
Zentiram: Què fas?
Cavaller: Els enemics que em vas prometre no hi són, i les meves pors i els meus fantasmes s'han apoderat de mi.
Z: I no són, doncs, aquests els teus vertaders enemics?
C: Però tu em vas dir que havia de lluitar contra el Buit i el Tot.
Z: No els podràs combatre fins que no t'enfrontis als teus propis dimonis.
C: Però mai els acabo de véncer. Sempre tornen!
Z: En l'eterna lluita està el valor.
La proa de la nau s'enfonsa dins l'arena de la platja. L'almirall, amb un àgil bot, salta sense mullar-se els peus.
Almirall: I ara què?
Zentiram: Ets tu qui ha iniciat la recerca!
A: El Gran Oceà ja m'ha donat tot el que alguna vegada havia somiat.
Z: I doncs?
A: Endavant, sempre endavant, sense el llast dels somnis incomplerts.
Z: I sense cap rumb clar, per ara.
La tempesta és forta. Al lluny es divisia el màstil d'un vaixell enfonsat. Aigües traïdores.
Almirall: Què és això?
Zentiram: El record d'algú que va errar el seu rumb. Es va escoltar massa les sirenes.
A: A mi això no em passarà!
Z:Val més que no confïis en tu. Refia't de la teva sort.
El cavaller està assegut, estudiant detingudament la seva espasa.
Cavaller: Què és la veritat?
Zentiram: Quina de les veritats?
C: És que n'hi ha moltes?
Z: De mentida, només n'hi ha una.
La tempesta és forta i la nau va de banda a banda. L'almirall, sol al pont, aferra amb força el timó. El mar bramula: el vol abatre.
Almirall: Maleït siguis, gran blau! Què vols?
Zentiram: Dubto que et respongui.
A: Doncs quin ésser més ximple!
En Zentiram es queda en silenci.
El cavaller pensa, sense entendre-hi gaire, en el monstre de dos caps i en el poble.
Cavaller: Tot va malament.
Zentiram: Abans de l'albada és quan la nit és més fosca.
C: Ja ho havia sentit abans però no em consola.
Z: Consol? El que necessites és valor.
C: I la dama?
Z: Quan sàpigues el que vols, serà més a prop teu.
El cavaller després d'haver mort el drac és escridassat per la gent. La dama fuig.
Cavaller: Però què us passa? Us he mort el monstre!
La gent comença a apedregar-lo i ell també fuig.
Cavaller: Però no era això per al que he nascut? He mort el monstre.
Zentiram: Has mort el drac, però el monstre de dos caps, el teu enemic, no ha estat ferit.
C: Què he de fer doncs? Com he de combatre?
Z: No és el com sinó el quant de temps has de combatre el que importa.
C: Per sempre...
La dama és arrossegada per la multitud fins a la cova del monstre que és buida. Ella plora.
Dama: No entenc per què ho he de fer això.
Zentiram: Ells creuen que així ajudes el poble.
D: Són estúpids!
Z: És el poble.
L'almirall albira per sobre del pont, cap a l'horitzó, mossegant-se el llavi
Almirall: Quin rumb, Zentiram?
Zentiram: Llença els daus a veure que et diuen
A: No hi ha una altra manera més racional?
Z: No, si no saps on vas.
Cavaller: El passat m'ha vençut. Sóc feble.
Zentiram: El que et cal és temperança.
C: Els records m'innunden. I ja saps que diuen. Si furgues en el passat només hi trobes porqueria.
Z: I què saben els que parlen!
El cavaller és a terra, abatut, amb les mans ensangonades.
Cavaller: He mort la nostàlgia.
Zentiram: Ets valent. O foll.
C: Ja no em queda res.
Z: Et queden els remordiments i el dubte.
C: Grans guanys per tan poca cosa.
Z: Et queda l'orgull.
Cavaller: Estic atrapat dins la nostàlgia.
Zentiram: Què hi busques?
El cavaller sospira
C: No ho sé.
Z: La nostàlgia no dóna respostes. Quan sàpigues el que busques vés a l'esperança.
C: I si no ho sé mai el que busco?
Z: Aquesta és la resposta.
Cavaller: M'avorreixo.
Zentiram: Aixeca't i prepara't per a la lluita.
C: No conec els meus enemics.
Z: Són els mateixos que per als altres. Entre el Tot i el Buit hi ha la vida.
C: Són massa poderosos.
Z: Qui diu que hagis de guanyar?
Cavaller: Qui sóc?
Zentiram: Has nascut per a la guerra.
C: Quina guerra?
En Zentiram s'allunya enmig d'una gran rialla
En l'ocàs del teu món, reneixes més fort, oh gran Zentiram!